08 Desembre, 2021

Una carta de l'avi Corominas

Article publicat originalment a la revista Flordeneu
Cultura  |  Ciutat  |   Comentaris

Comparteix

Remenant papers de família he trobat una carta que el meu avi patern, el Corominas, va enviar al meu pare a final dels anys seixanta. M’ha sobtat perquè comença així: «Hem rebut la teva lletra d’ahir i en primer lloc vagi la nostra felicitació pel correctíssim català que escrius. És evident que has arribat a un nivell de perfecció que ens satisfà». És de quan el meu pare començava a fer la mili a Castillejos, i els meus avis li escrivien sovint per assegurar-se no li faltava de res i per donar-li consells, com ara que vigilés amb els superiors i procurés adaptar-se a la disciplina. «Pensa que el sacrifici no és inútil» li deia el meu avi en aquella ocasió, «tota vegada que hauràs de complir un deure, ho aprofites per fer salut».

Si la carta m’ha sobtat és perquè hi he vist una cara del meu avi que no coneixia. Aquesta de la disciplina no; que l’avi Rafel era un home d’ordre i no li agradava el desori es veia en tot. De petits, als néts ens feia gràcia la parsimònia amb què presidia els dinars, com es feia servir el Vichy movent un dit, amb els braços estirats abraçant el cap de taula i el tovalló lligat al coll, com un senyor al seu castell. Wie geht es Ihnen? ens preguntava sovint. Quan ens explicava la història familiar a vegades li preníem el pèl. La sabíem de memòria: les deu mil pessetes heretades dels besavis, com les havia invertit en la compra d’un taxi, la flota que havia anat creixent, la fàbrica d’adobar pells que havia fundat. També havia fet carrera en temes de duanes, pel seu compte; parlava francès i una mica d’alemany i tenia contactes a l’estranger. A l’altra banda d’aquest cosmopolitisme, hi havia ‒poc o molt‒ la Catalunya franquista on va haver de fer negocis.

El que em sobta és el contrast entre aquest avi Corominas i el que escriu la carta l’any 67, en un català perfectament correcte quan bona part del país es cartejava en castellà per evitar la censura o perquè no sabien escriure en la seva llengua, o una barreja de totes dues coses. És com si els veiés, a ell i la meva àvia, passejant pel centre de Barcelona tal com apareixen en una fotografia dels anys trenta. Ell amb corbata i mocador blanc a l’americana, ella amb una faldilla de tub negre que recorda les que duien les actrius del Hollywood clàssic. Encara no s’havien casat i la ciutat que es veu al fons ‒un senyor amb barret, un cambrer elegant davant d’una terrassa‒ és radiant; el decorat perfecte per a una parella jove que no sospita que no es podran menjar el món. Ell fa un somriure seductor i trapella. L’avi somreia sovint però amb un fons sever de calvinista, flegmàtic.

No recordo que hagués fet mai cap comentari sobre política, ni em vaig plantejar mai que la literatura o les qüestions lingüístiques li poguessin interessar. A la tauleta que hi havia a tocar de la butaca orellera, al menjador amb vistes a la Sagrada Família, hi tenia La Vall de Núria de Josep Puig i Bosch o l’últim exemplar de Catalunya cristiana, fundació que protegia amb donacions generoses. De tant en tant hi feia un cop d’ull mentre mirava, invariablement, la teletrès. Així com a casa els avis Calders, que havien viscut a l’exili i en un ambient de llibertat, es canviava de canal tant com convenia i es miraven les pel·lícules que vinguessin més de gust, l’avi Corominas es posava de mal humor quan perdia el control del comandament i algú canviava a un canal castellà.

Si en aquell moment a mi això em feia gràcia, potser perquè ho relacionava amb els seus capricis una mica arbitraris de gran senyor ‒com les nou galetes Maria que es menjava per esmorzar, exactament nou, o la seva indignació quan la meva àvia cuinava bacallà perquè, deia, feia pobre‒, amb el temps m’he adonat que no tenia res de lleuger, sinó que lligava amb una cosa fonda i alhora meditada. Aquí no hi havia tossuderia ni caprici, com tampoc no n’hi ha en la decisió, que no és menor, d’escriure tota la seva correspondència privada en català. En aquesta carta que envia al meu pare a Castillejos, que té sis pàgines, es veu ben clar que és una tria conscient. Quan el felicita perquè escriu molt bé, no ho fa en una postdata; és el pensament que encapçala el text. Em fascina, també, la naturalitat i ritme àtic amb què desplega frases com aquesta: «Naturalment, comprenem que resulta monòton fer sempre el mateix, però la disciplina és la disciplina i tres mesos passen de pressa».

Em fa pensar en un article que va escriure als anys vuitanta a El noticiero universal, on reclamava que la figura de l’«operador de transport» fos reconeguda ‒com demanava la minoria catalana a Madrid‒ igual que a la resta de països europeus. Trencant l’estil de buròcrata anglès, en un moment del text l’avi Corominas es permet una metàfora i eleva una feina monòtona a la categoria d’arquitectura i art. Potser és per herència d’aquesta combinació de valors forts ‒en el sentit espiritual i tribal‒ i capacitat irònica que els catalans som tan difícils de tombar.

Nou comentari