Divendres, 8 de juliol de 2016 (Gotland, Suècia)
«Tu has fet un tuit?» m'ha preguntat la Maria Badia, quan l'Albert ens ha presentat a la recepció de l'hotel. Anava tota elegant i em mirava amb ulls divertits, de persona madura però que conserva una intuïció i alegria juvenils. L'Albert ha fet una rialleta de través, com volent dir «no m'ho recordis», i ha començat a tirar cap a l'habitació arrossegant la maleta. No sé quina és la posició de la Maria Badia respecte la qüestió lingüística ‒més enllà de la canònica defensa del català a Europa mentre va ser al Parlament europeu‒, però m'ha fet l'efecte que compartia el sentit de justícia que jo reclamava al meu tuit, ni que fos per com em van arribar a vexar a l'Hotel Neri.
Han deixat les maletes a dalt i després els he guiat cap a la City Library, on havíem quedat per parlar amb un diputat suec. A hores d'ara tinc tot el festival apamat perquè vaig arribar ahir, carregada fins dalt de flyers, llibres en anglès i material divers sobre el «full de ruta cap a la independència». Quan hem entrat a la biblioteca el primer que hem vist és el cartell que hi he penjat jo mateixa aquest matí, sobre el debat que farem demà a l'Europahuset. Els dobèrmanns de l'ambaixada espanyola no han parat de bordar per impedir que es fes, però no se n'han sortit perquè l'organitzadora oficial de l'acte és una eurodiputada, la Bodil Valero. L'Erik, l'assessor de la Bodil, n'està fins al capdamunt (l'altre dia es veu que el van despertar a les 5 del matí per esbroncar-lo).
De seguida he reconegut el Hans Linde, el diputat amb qui teníem la reunió. Duia una samarreta i una americana hípsters, i entre això i la barba vikinga he estat a punt d'abraçar-lo tal com faig amb els meus amics del Nord. Tot just ens acabàvem d'asseure que el Royo m'ha dit: vés a buscar-nos alguna beguda. Hi he anat de mala gana, sobretot perquè no tinc corones i això vol dir que ho estic avançant tot pagant amb la meva targeta, cosa que em rebenta. He tornat a maleir la G. i l'A., que l'altre dia se'n van anar cap a casa abans que jo tingués temps de passar a recollir les corones que els havia encarregat. «Ja em podien haver avisat», vaig pensar, tot i que la culpa és meva. La reunió ha anat bé perquè el Linde és d'un partit d'esquerra alternativa, i aquests sempre ens fan costat.
Després hem anat a la Casa d'Europa a deixar-hi el material per demà i parlar amb el Klas Jansson per assegurar-nos que ho tenen tot a punt. Però resulta que el debat d'aquesta tarda encara no s'havia acabat, i el Klas anava amunt i avall supervisant coses. Jo he donat per fet que ens esperaríem fins que s'acabés, perquè així ens fèiem una idea del format (he vist que el moderador no dóna treva; quan mossega un participant ja no el deixa anar) i perquè, a més, hi participava una eurodiputada amb qui hauria estat interessant parlar. Només entrar, però, el Royo ha deixat anar un «uf, quina calda» i al cap de tres minuts m'ha dit que ell, la Maria i el Johan se n'anaven al xiringuito d'allà al davant.
Quan finalment s'ha acabat el debat i he pogut parlar amb el Klas, me n'he anat al bar d'ambientació tropical on la colla catalana gaudia d'una gran vista a la mar Bàltica, amb les ulleres de sol posades i fent una cervesa. M'hi he estat exactament cinc minuts. Queia un bat de sol demencial i he preferit anar a fer un tomb fins al parc, que almenys allà hi ha ombra, i a més a les 8 hi feien l'acte central del Miljöpartiet, el partit de la Bodil. Pel camí ho he aprofitat per repartir flyers i predicar sobre la causa catalana a tothom qui em topava. Al parc, ple de gent en actitud relaxada de concert d'estiu, m'hi he trobat l'Erik. Estava enfilat dalt d'un arbre i quan m'ha vist ha baixat d'un salt. «Vine que et presentaré uns amics», m'ha dit.
Mig ajaguts a l'ombra dels oms hi havia tot de nois i noies, la majoria assessors i càrrecs dels ecologistes, i també n'hi havia algun del Vänsterpartiet, el partit d'esquerres del Linde. M'han caigut bé; hem parlat de Catalunya (estaven ben informats) i hem comentat les maniobres histèriques de l'ambaixada espanyola per aturar el nostre debat. «Que primitius, no?», ha dit una noia, sense poder-se aguantar el riure. «Són com toreros», deia un altre fent un gest que tant podia ser de torero com de bailaor. Quan s'han acabat els discursos polítics m'han insistit molt perquè anés a prendre alguna cosa amb ells, però jo havia quedat a l'hotel a les 9 per sopar.
Estava a punt d'arribar al restaurant quan m'ha trucat el Royo: «Escolta, que al final ens hem instal·lat en una terrassa a tal lloc, ja vindràs», m'ha dit. Magnífic!, he pensat. M'he afanyat a anul·lar la reserva i me n'he anat corrents cap a l'stora torget, que és molt a prop de l'hotel. He trigat exactament 10 minuts però ja me'ls he trobat endrapant com bojos. No només no m'han esperat sinó que ni tan sols han pensat a demanar una cadira extra, i he hagut de batallar per un plat i uns coberts. Quan finalment he aconseguit que me'ls portessin, ho he aprofitat per demanar una copa de vi.
«Mira que bé», m'ha dit el Royo, «una copeta de vi, et prendràs?». Tots bevien cervesa. «Ja ho crec que me la prendré», li he dit.
Nou comentari