Fa prop d'un mes, a principi d'agost, vaig voler parlar amb la cap de gabinet del conseller d'acció exterior, relacions institucionals i transparència. L'objectiu de la conversa era sol·licitar una reunió entre un grup de gent que tenim un cert bagatge en l'àmbit d'exteriors (ex-tècnics de delegacions, coordinadors d'ANC a l'estranger, experts en relacions internacionals) i el conseller Maragall, per fer-li saber com entenem que cal enfocar la internacionalització del que està passant a Catalunya. Per dir-ho breument, considerem que el que cal és allunyar el focus del discurs del llacet groc i els presos polítics i abandonar el victimisme ‒que no deixa de ser una forma de provincianisme‒ per centrar-nos en allò que veritablement és important: la defensa insubornable del dret a l'autodeterminació i la legitimitat de l'1O.
La cap de gabinet de l'honorable em va atendre de seguida tot i que, segons em va dir, estava ocupadíssima anant a Lledoners (que la nostra gent d'exteriors dediqui temps i esforços a visitar els presos polítics ja ho diu tot; fa feredat veure fins a quin punt s'han empetitit les ambicions internacionals de la nostra conselleria) i gestionant l'atenció als catalans afectats pel terratrèmol d'Indonèsia (d'això darrer me'n va informar com si es tractés d'una qüestió d'Estat de primer ordre). Fet aquest primer aclariment, va dir-me que el conseller estava molt molest per la crítica que jo i altres persones ‒totes elles amb una experiència acreditada en l'àmbit internacional‒ hem fet els darrers mesos sobre la reobertura de les delegacions, i que ja veuríem si Maragall ens donaria audiència. «Estem molt sorpresos que primer ens critiqueu de la manera que ho heu fet i després ens vingueu a sol·licitar una reunió. L'ordre dels factors altera el producte», va dir-me, com si em renyés i insinuant que ens ho farien gruar.
Aquesta desconfiança, aquesta incapacitat per tolerar una cosa tan elemental per la salut democràtica d'una societat com és la crítica i fiscalització de la tasca de govern (pública, és clar; no pas a porta tancada com ells haurien desitjat) resumeix molt bé la manera com els nostres líders actuals, els qui governen les nostres institucions, entenen la política. S'omplen la boca de transparència, accés i «govern obert», però els fets demostren una vegada i una altra que en realitat conceben la relació amb el ciutadà d'una manera absolutament jeràrquica, i que es veuen a si mateixos com una elit política que no es pot qüestionar. Quan li vaig dir que les meves crítiques a alts càrrecs concrets (Marina Falcó, Francesca Guardiola, Aleix Villatoro) no són atacs personals sinó que s'emmarquen en la tasca imprescindible que cal que fem entre tots si volem canviar la cultura política del país i ser independents algun dia, em va respondre entre indignada i ofesa: «Aquestes persones que tant critiques estan sent investigades». Ja ho tenim, doncs: el discurs dels judicis, les sentències i els presos com a excusa per evitar retre comptes; per fugir d'estudi davant els incompliments flagrants de la nostra classe política en un aspecte tan capital com és la independència.
S'hi van comprometre a la consulta del 9N (que va acabar sent un procés participatiu), a les plebiscitàries del 27S, al referèndum vinculant de l'1O i a les eleccions del 21D, i cada vegada hem vist com la voluntat expressada a les urnes quedava en no-res en el moment de ser canalitzada políticament. Aquesta situació no només és indignant, frustrant i injusta. És més greu que això: és pròpia d'allò que l'historiador i politòleg Yascha Mounk anomena els nous «règims liberals no democràtics». Els catalans patim per partida doble la tendència global a la descomposició de les democràcies liberals. Des d'Espanya se'ns amenacen i retallen els drets civils que ja crèiem garantits, i a Catalunya ‒i això encara és més greu perquè l'amenaça ens ve de dins‒ patim les conseqüències de tenir una elit política cada vegada més allunyada del ciutadà, farcida de «corrupció de dependència» (la «cultura» dels favors polítics), que desemboca en un dèficit democràtic cada vegada més gran perquè allò que el ciutadà vota mai no es materialitza.
Si ens en volem sortir com a país i a la vegada oferir alguna cosa de profit a aquest món cada vegada més convuls, hem de treballar per canviar la cultura política catalana: abandonar el provincianisme, l'opacitat, el nepotisme i la por, i substituir-los per cosmopolitisme, transparència, agressivitat noviolenta (entesa com allò que distingeix els homes d'un tros de fusta) i poder en majúscules. Cal, en definitiva, posar fi al poder d'una elit cada vegada més petita de principis, que viu de l'ensabonada, el sou i les quatre veces que li llença l'amo de Madrid en detriment de les aspiracions de la majoria de ciutadans d'aquest país.
Nou comentari