Diumenge, 22 d'octubre de 2017 (Copenhaguen)
Divendres vam perdre el temps de mala manera. Cap a les 12:30 la Francesca es va despenjar que havíem de fer un aperitiu. «Com que no sabem quant temps més aguantarem!» va dir, com qui es disposa a fer un tràmit social d'aquells que fan una mica de mandra. En lloc d'aprofitar cada minut per denunciar l'amenaça antidemocràtica espanyola i explicar a tothom que el govern i el parlament es mantindran fidels al mandat del poble, ara ens permetem el luxe de tancar-nos a la sala de reunions per fer un pica-pica. Ja no és que ho donem per perdut, que ja és prou gros, sinó que a sobre es veu que ho hem de celebrar.
No m'estranya que no ens en sortim mai, els catalans, si en lloc d'estar per la feina quan tenim la victòria a tocar ens dediquem a anticipar la derrota amb festetes improvisades. Ens pensàvem que seria cosa de vint minuts, però ens hi vam estar ben bé fins les tres, escoltant les elucubracions de la delegada. Tan aviat parlava de l'escenari tràgic imminent («els espanyols són capaços de tot!», em diu aquests dies amb ulls plorosos quan entro al seu despatx), com d'aspectes de la seva vida personal que no venien a tomb. Amb l'agreujant que el pica-pica finalment va consistir en quatre patates fregides tristes i vaig haver d'empalmar amb la reunió que teníem a les tres sense dinar.
El Lars ens va recomanar que contactem amb el Hækkerup, el Humlegaard i el Christensen per assegurar-nos que vindran a la compareixença que farà el Romeva dimecres al Parlament. Ens va confirmar que haurem de perseguir tots els diputats un per un; que ni tan sols el president de la Comissió d'Exteriors té l'obligació d'assistir-hi, perquè és un acte informal i ningú està obligat a res. Jo ja ho havia dit a la Francesca, però ella (santa innocència) insistia que no. Tot, ho haurem de perseguir; i encara més si continuem fent el ploricó i actuem com aficionats pintorescos, sense altra ambició que la de fer dringar braçalets pels passadissos del Folketing.
Es veu que a Barcelona no volen que els delegats publiquin cap article d'opinió. Dimecres em vaig passar tot el vespre preparant-ne un per publicar al Jyllands-Posten o a algun altre diari important danès, signat per la Francesca. Jo feia setmanes que hi insistia, però ella em deia que no, amb cara de «no t'hi escarrassis». Fins que dimecres em vaig plantar: oi que tenim una veu institucional? Quin sentit té no fer-la servir? Finalment la vaig convèncer de tirar pel dret, però a l'últim moment va voler tant si com no que a Exteriors hi fessin un cop d'ull i ens van tornar a dir que ni parlar-ne; que els delegats no havien de dir res. Està molt bé, aquesta estratègia de callar mentre les ambaixades espanyoles treballen a tot drap (la d'Islàndia ha dedicat dues setmanes senceres a celebrar festes i esdeveniments socials diversos). Ens devem creure que la nostra prudència i caràcter flegmàtic enlluerna el món; més aviat l'enfosqueix, amb tanta estupidesa.
Ahir a les 12 vam anar a «manifestar-nos» (érem unes trenta persones) a Thorvaldsens Plads, davant la part antiga del Parlament. Plovia amb les gotes fines del nord, com de sauna freda. Just després va començar la compareixença de Rajoy per explicar les mesures del 155 aprovades pel consell de ministres. Jo me'n vaig anar a dinar al Café Paludan, mentre escoltava des del mòbil el discurs tediós d'aquest desgraciat. Un cop a casa vaig seguir la manifestació contra l'empresonament dels Jordis i contra el 155; la gentada era espectacular. Després va parlar la Forcadell, amb cara de pena i insistint que «no permetrem que ens prenguin el Parlament, un parlament democràticament escollit», etc. Quan va parlar el Puigdemont no m'ho podia creure: diu que convocarà una sessió plenària per discutir les mesures anunciades per Rajoy. Però què més hem de discutir, per l'amor de Déu? L'únic que hem de fer ara és declarar la independència (i que Déu ens agafi confessats).
Es veu que fa una estona els delegats han rebut aquest missatge de la Secretària d'exteriors, la Maria Badia: «Benvolguts i benvolgudes, som conscients del moment transcendent que vivim i de les difícils decisions que haurem de prendre. A hores d'ara el President i tot el govern estan de ben segur mesurant què és el millor per assegurar les institucions de Catalunya. Prenguem-nos amb una mica de calma les properes hores i dies i a mesura que es puguin anar prenent decisions us mantindrem ben informats. Una abraçada, ànims, intel·ligència i fermesa. Gràcies a tots i totes». Doncs això: benvolguts i benvolgudes, gràcies a tots i totes. No ens oblidéssim del llenguatge no sexista i de la correcció política en un moment tan delicat com aquest. Prenguem-nos-ho amb una mica de calma i, sobretot, fem l'aperitiu.
Nou comentari