It's too late now. Best of luck

Diumenge, 29 d'octubre de 2017 (Copenhaguen)

Divendres al vespre, per fi, el Parlament va declarar la independència. De bon matí ja vaig veure que aquesta vegada no se'n podrien escapar, després de l'intent de pacte ridícul entre Puigdemont i Rajoy per mitjà d'autèntics fars de la mediació internacional com Urkullu, Iceta i (atenció) Ana Pastor. Si els bascos no són neutrals ‐s'hi juguen, com a mínim, el concert econòmic‐, què n'hem de dir, d'Ana Pastor, una senyora que els dies de festa es deu vestir amb peineta? Qui s'ho podia creure, que dos espanyols ‐i un català que els enllustra les sabates‐ ens permetrien defensar-nos amb cap garantia? L'Arenas ja es fregava les mans de veure fins a quin punt el català poruc de torn es deixava trepitjar. «A ver qué va a decir Puigdemont en su discurso», va dir dijous al migdia, quan Puigdemont havia de comparèixer per convocar eleccions. «Pero vamos, el 155 procede normalmente, porque dudo mucho que la legalidad se restablezca a las 13:30!». La humiliació era tan gran, que Puigdemont no va veure's amb cor de capitular tan obertament.

Per això va decidir tirar pel dret (les pancartes de «botifler» ja eren a punt per ser desplegades a Sant Jaume), i dijous a la tarda va començar el ple. Va ser sinistre. El president semblava un nen a qui han enxampat fent una malifeta i es mira els adults (Arrimadas, Iceta, Rabell) amb cara d'estar més sorprès de la seva entremaliadura que de l'allisada que li estan clavant. Si s'hagués dignat a parlar a l'inici del ple, almenys hauria aparegut com algú que encara s'estima prou per liderar alguna cosa. La Forcadell i tot va fer cara de no entendre res, en veure que ell es negava a obrir la boca. Tots plegats són com pollastres esporuguits que no han sabut sobreposar-se a la por de ser escorxats. En lloc d'esforçar-se a fer brillar allò que ens uneix i que és més gran que tots nosaltres, s'han afanyat a protegir, mirant-se de reüll els uns als altres, el trosset de corral que els correspon. I no entenen que justament això els porta de dret a l'escorxador. A ells i a nosaltres.

X està d'acord amb mi que el moment de proclamar la independència era el 3 o el 4 d'octubre. Feia dos mesos que no parlàvem i dijous li vaig trucar. Sempre ho veu tot molt negre, fins a extrems histriònics, o sigui que no em va estranyar que estigués desesperada. Però en canvi, tenia molt clar que «si había un momento para hacer la DUI, sin duda era justo después del 1 de octubre, porque éramos la injured party». Té una experiència molt sòlida i sap de què parla. Per guanyar-te l'opinió pública internacional és imprescindible aparèixer davant el món com la part agredida. També em va parlar de la comèdia dels mediadors. Va ser ella, qui va treure el tema. «Yo había hablado con un asesor de Bill Clinton; el expresidente estaba interesado en hablar con Romeva. Pero nunca hicieron nada!». Ara, en canvi, creu que la DUI serà un desastre. «¡Será suicida! ¡Nadie nos va a reconocer! ¡La economía se vendrá abajo!».

Camino com els crancs, igual que el narrador de Günter Grass. Tornem a divendres: es declara la independència. Jo vaig seguir el debat des del meu ordinador; la resta de l'equip s'ho mirava des de la sala de reunions petita. Però jo ho volia veure bé, i sobretot no volia compartir el moment amb l'espanyolista del L. (algun dia caldrà denunciar com es fa la contractació de personal a les oficines comercials de la Generalitat). Quan la Forcadell va anunciar els resultats de la votació, amb el C. i l'A. ens vam abraçar com si fos una festa. Vam treure cava i ens vam fer fotos. Som catalans i independentistes, i encara que ja es veu que això no acabarà bé, era el nostre dia. Tots ho hem somiat alguna vegada.

A la nit, la Francesca em va reenviar un correu electrònic del K. N., que ens té una simpatia especial i es veu que és amic d'escola del primer ministre danès (en una foto recent se'ls veia abraçats i somrients). Era un informe amb recomanacions per al govern. «Si encara no teniu un pla estratègic com aquest o similar, és URGENT que el poseu en marxa» ens advertia en un to una mica inquiet, com si ja intuís que el compte enrere estava a punt d'engolir-nos. S'acomiadava dient que «és essencial que el govern repeteixi tan aviat com sigui possible que ha declarat la independència per a tots els habitants de Catalunya». Dos dels punts que el K. assenyalava com a fonamentals eren el control dels mossos i dels escortes del govern. «Assegureu el contacte permanent i directe entre el President i el cap de la policia!», ens havia dit. Doncs bé: no hem trigat ni 24 hores a perdre-ho, sense que el govern fes res per evitar-ho. Primer van cessar Trapero i ningú no va oposar-hi cap resistència, i poques hores després començaven a retirar els escortes personals, que és com quedar despullat davant l'enemic. Però el pitjor va ser quan ell se'n va assabentar. «Sorry, I see now it's too late. Best of luck then», va dir en un whatsapp gèlid a la Francesca. Com que ella d'entrada no el va entendre, a continuació va venir un altre whatsapp: «It's too late. I proposed to utilitze the control you had of the Mossos. Unless you want to reinstate control, which would mean appointing the old police chief again.». Ens ho deia com qui desitja sort a un empestat.

Al vespre vaig trucar a l'A. per demanar-li si us plau que vingués l'endemà (ahir dissabte) a la Delegació per explicar a la Francesca i a la N. els arguments jurídics necessaris perquè entenguin que no correm cap perill. La idea era convèncer la Francesca que hem de continuar treballant, i desactivar les paranoies de la N., que està convençuda que el L. la delatarà. «Delatar-te per què», li dèiem ahir durant la reunió. «No has estafat a ningú, oi? Que has fet res de criminal?». La J., en canvi, és dura com una roca i està com un gínjol. És fascinant veure com les situacions límit fan aflorar tota la brutícia i tota l'esplendor, i constatar com el que fins ara només eren persones, de cop i volta es panseixen com mosques o bé s'eleven com herois.

La reunió va començar a les 11, i va anar d'un pèl que no la fem. La nit abans jo havia proposat a la Francesca que ella i jo ens veiéssim una estona abans per preparar l'estratègia a seguir a partir d'ara. Com informar les nostres contraparts, com fer la petició de reconeixements internacionals. Era el moment d'actuar. De treballar, si calia, tot el cap de setmana. El ministeri d'exteriors espanyol ja havia enviat missatges a totes les cancelleries perquè ens boicotegessin. Què esperàvem? Doncs com qui respon a una invitació d'aquelles que fan tanta mandra, la senyora delegada em va dir: «Oh, és que jo demà havia pensat venir però només a recollir, perquè a la Delegació no hi quedi cap paper». A recollir què, em vaig preguntar jo, si fa deu dies seguits que destrueix papers i elimina correus! Al final la vaig convèncer que com a mínim féssim la reunió d'equip. Però quan em llevo ahir al matí, em trobo que l'havia desconvocada. «Escolteu. Tranquils, no cal que vingueu, eh?» deia el seu missatge, com si tot plegat fos accessori. Li vaig trucar immediatament per demanar-li explicacions i, com una nena que admet a contracor que s'ha de menjar el plat de verdura, finalment va dir: «Val, val, doncs que vinguin». Si d'ella depèn, la Delegació ja està dada i beneïda.

L'A., que és jurista i té un do per explicar les coses de forma senzilla i tranquil·litzadora, va fer una exposició brillant sobre la legalitat vàlida des de divendres. També va intentar fer veure a la Francesca que l'escenari, que a ella l'obsessiona, en què un tricorni o qui sigui ve i ens tanca la Delegació és ficció de molt baix pressupost. Li vam dir i repetir que per protegir les institucions catalanes i defensar la República havíem de continuar treballant. «Dilluns, Francesca, a treballar tots com un sol home», va dir l'A. I llavors ella, que ens mirava amb els ulls perduts de qui no escolta perquè veu fantasmes, es va posar a plorar. «M'heu de donar marge. Per a mi és molt dur!», etcètera. La reunió es va allargar un parell d'hores, i mentre intentàvem aclarir els dubtes de la N. (més que dubtes, eren galimaties), la Francesca anava entrant i sortint com un espectre. Ara feia una trucada al Ramon, ara s'asseia davant d'un ordinador a fer vés a saber què. Quan vam acabar, l'A. se'm va apropar: «Com és que en un càrrec com aquest hi posaven algú que no està a l'altura?». Aquest és el drama. O més ben dit: el drama és que com ella n'hi ha uns quants, al govern. Des de divendres els delegats no han tingut notícia ni del Romeva ni de ningú. Tret del Puigdemont, és clar, que ahir es va deixar veure a Girona fent un gelat com si fóssim a ple agost.

Avui la Francesca m'ha reenviat un missatge que el M. A. ha fet arribar al grup que comparteixen els delegats i la direcció d'Exteriors: «Bon dia. RTSI necessita confirmar si demà em poden entrevistar a les 8:30 o no. Crec que en aquests moments perdre visibilitat no ens és gens bo. Per tant: a) tindrem clarificacions jurídiques, avui? b) tindrem clarificacions sobre el tema premsa, en les properes hores? c) en la dimensió més política i institucional, ens donareu avui unes mínimes indicacions per saber com ens hem de moure? Perquè el que és ara, costa molt d'entendre què està passant, i de fet, tant silenci fa pensar en el pitjor.» Es veu que la Marina Falcó ha respost demanant una mica de paciència, i la Francesca ho ha aprofitat per justificar la seva actitud d'ahir, en un to més animat: «Mira Diana, jo quan vaig veure els d'Economia, que després de retenir-los van plegar, ho sento però jo aleshores ho vaig veure perdut. Eren els primers que haurien d'haver aguantat. I no ho van fer. A partir d'aquí?».

A partir d'aquí, campi qui pugui. Magnífic argument. També m'ha dit que ella ja va avisar el conseller que, en segons quins escenaris, no podia prometre res. És clar: tot escenari que se sortís del decorat technicolor que ella s'havia creat. D'anar a Copenhaguen a obrir una delegació. Perquè és tan bonic, Dinamarca. No tinc ni idea de com funciona el país, però escolta, serà tan emocionant. Tampoc tinc clar que estigui disposada, si van mal dades, a complir el full de ruta i el mandat del meu govern. Però de moment, a cobrar i a gaudir de l'experiència de ser delegada a Escandinàvia!

Aquesta és la trista realitat. D'ella i molts altres alts càrrecs. Havia de ser l'hora dels herois i ha acabat sent l'hora dels espectres i dels frívols.