Una vegada vaig preguntar al meu avi com és que llegia tants diaris. El recordo assegut a la taula d'un bar de Llançà on solíem esmorzar els dies d'estiu, amb tota la premsa estesa davant seu, desafiant la tramuntana. «Oh, és que amb un de sol no n'hi ha prou», va dir-me, «i una mateixa notícia es pot explicar de maneres molt diferents». Llegia a gran velocitat i anava d'un diari a l'altre, a vegades traient-se les ulleres per concentrar tota l'atenció en una notícia que devia ser especialment interessant, mentre ens preguntava si el Cacaolat era bo i ‒abans d'acomiadar-nos fins al migdia‒ ens demanava que no anéssim gaire lluny amb l'optimist.
Calders començava el dia informant-se bé de tot el que passava a Catalunya i al món, i aquest era el punt de partida de tot el seu univers, personal i literari: la vida política, en el sentit més humà i genuí del terme, que permet a l'home situar-se en el seu entorn i prendre mesura de totes les coses que estima (la família, el país, la llengua). Després ens el trobàvem a la nostra habitació, que era la més tranquil·la de totes, concentrat davant la màquina d'escriure, o assegut a terra com un indi mirant les notícies mentre es duia les mans al cap i deia «òndia!» davant el darrer enfrontament bèl·lic en algun país llunyà, o bé mirant alguna pel·lícula de ciència-ficció com 2001: una odissea de l'espai o La guerra dels mons.
Aquest arrelament tan fort a la realitat i la constatació que el món tangible no sempre es deixa domesticar directament perquè ‒per molt real que sigui‒ a vegades s'escapa dels límits d'allò que els pragmàtics anomenen «la realitat objectiva», dóna a Calders una lucidesa poc freqüent. No hi deu haver gaires exemples tan nets de correspondència entre persona i obra. Perquè aquesta lucidesa amb què viu Calders, i la intel·ligència que demostra quan busca la veritat mirant per les escletxes impossibles de perimetrar de manera objectiva ‒evitant de tancar-les amb mètodes científics que no quadren‒, fa que el seu univers literari estigui impregnat d'un realisme que obre finestres i horitzons (a vegades durs de pair) en lloc de posar-hi pedaços de dubtosa qualitat.
Segurament per això, la revista The Massachusetts Review ha triat Calders com un dels autors que millor reflecteixen un futur incert que s'està fonent perillosament amb el present, per al seu número de final del 2018 dedicat a les distopies globals que s'estan fent realitat (el mur de Trump, l'amenaça d'un Brexit dur, la situació de Catalunya). «Els contes de Pere Calders són els que més bé connecten amb el nostre tema de ficció especulativa», diuen els editors, i en recomanen la lectura per conjurar (amb ell i una trentena més d'autors) aquest present cada vegada més distòpic a tot Occident.
A La ratlla i el desig, un dels tres contes triats pels editors i traduïts per Mara Faye Lethem, el protagonista és un agrimensor que cada dia recorre uns quants quilòmetres entre casa seva (la seguretat i el benestar) i el lloc on treballa. Un dia, a tocar del Coll d'Area (és a dir, el Coll d'Ares, per on van marxar bona part dels exiliats l'any 39) té un accident i ha de continuar a peu. Desesperat, veu la ratlla d'un estel brillant i desitja amb tota l'ànima que casa seva aparegui al tombant del camí. El desig pren forma i ell queda atrapat per sempre més entre dos mons que s'autoexclouen: un passat on hi ha tot allò que estimes i donaves per descomptat, i un futur desconegut i angoixant.
El conte ens explica que dels dos universos, el més estrany i inexplicable (els morts i l'èxode van venir després d'uns anys de llibertat, de creixement real de les institucions i la cultura catalana) va acabar convertint-se en la més tangible de les realitats: Calders va viure 23 anys a l'exili. I avui, ens diuen els editors de Massachusetts, els seus contes ens interpel·len amb la mateixa força que fa setanta anys, sobretot ara que «Catalunya reviu la seva pròpia distopia». Una distopia en què tot allò que donàvem per guanyat recula, la promesa d'una Catalunya independent ‒que segons els nostres dirigents polítics havia d'arribar en 18 mesos‒ s'ha esfumat i hem quedat a mans d'una Espanya autoritària.
No sé què en diria, de tot això que vivim, el meu avi. Tinc ben clar, però, que com a lector de tota la premsa i de totes les perspectives possibles, com a observador insaciable de la realitat, com a periodista d'ofici i defensor de la llibertat (la de Catalunya, la religiosa, la d'expressió), li sabria molt greu veure que damunt la seva taula els diaris catalans s'aprimen i es tornen dogmàtics. I no com a conseqüència d'una censura neofranquista, sinó de la censura exercida per una classe mediàtica catalana cada vegada més dependent de les elits polítiques del país, que no toleren la més mínima crítica a la seva gestió grisa i distòpica mentre permeten, això sí, que l'espanyolisme més groller s'expressi àmpliament en totes les emissores i papers de Catalunya.
Comentaris
Sever Salvador ...
Sun, 01/20/2019 - 02:27
Gràcies per l'article. Bon article. Ah! I en Calders, quin escriptoràs! Sempre m'ha agradat molt, pel que diu i per com escriu. Una prosa brillant.
Nou comentari