Ambaixadors de províncies

Dimecres, 1 de novembre de 2017 (Copenhaguen)

Ahir a primera hora ens van tornar a dir que no podíem entrar a la Delegació. «Us ho demano per favor, pel temps que hem treballat junts», va suplicar-nos la Francesca. Estàvem tots asseguts a la taula central del cafè del costat de la Delegació: empleats, becaris i la cap de colla, amb aquest posat que ara ens fa cada dia de venedora d'assegurances que ha passat mala nit. Jo m'hi vaig oposar; li vaig dir que no es preocupés, que no faria cap foto ni penjaria res a Twitter i que mantindria un perfil baix.

Se li van humitejar els ulls i va semblar que es posava a plorar o que li agafava un cobriment, i va dir «A veure: avisaré el Ramon, perquè ell com que és advocat segur que us ho sabrà explicar millor». Es va aixecar amb la cara contreta, va fer un gest cap a fora de la sala i va fer-hi entrar el Sant Crist gros: el seu marit. El senyor convergent va explicar-nos en to paternalista que si continuàvem anant a treballar, a la Francesca li podia caure una querella perquè «ella està cessada i la Delegació suprimida». Em fascina que neguin l'existència empírica de la Delegació sense despentinar-se. No hi ha una entitat jurídica activa, amb seu i número fiscal danès? «Heu d'entendre que la Francesca està en el punt de mira perquè és la hermana de», va tornar-hi ell. «Que no ho veieu, que qualsevol moviment vostre la podria perjudicar?».

La J. va esperar que ell acabés el sermó i, tal com havíem quedat, va proposar a la Francesca que fes una carta oficial acomiadant-se públicament del càrrec. «Així res del que fem o deixem de fer no t'afectarà», va dir. D'entrada va semblar que no trobava que fos mala idea, però quan va veure que nosaltres ja volíem començar a redactar la seva acceptació oficial del 155 ens va aturar amb un gest enèrgic: «No! Jo no en vull fer cap, de carta». L'Albert Royo ha fet un tuit on es considera cessat; per què no fa el mateix? Per si de cas canvien les tornes? Perquè no li diguin botiflera? La psicosi ha agafat tanta volada que quan la N. va dir que pujava un moment a la Delegació a imprimir un paper, la Francesca es va esverar de mala manera. «Ai no! Millor que no, oi, Ramon? Veuran que algú ha entrat a l'ordinador amb data d'avui!».

Quan finalment ens vam desempallegar dels dos ambaixadors de províncies, nosaltres ens vam retrobar a l'Expresso de Kongens Nytorv, uns metres més enllà. Vam comentar l'angúnia que fa tot aquest xantatge emocional, i quan va ser l'hora vam escoltar des dels mòbils el Puigdemont, que feia una roda de premsa a Brussel·les. Va fer una crida a defensar els llocs de treball i les institucions catalanes com fos, creativament. La J. i jo ens vam sentir directament interpel·lades: «Fem un comunicat de premsa!», va dir. Quan ja teníem el contingut més o menys lligat (hi denunciàvem la repressió espanyola, que ha fet marxar part del govern a l'exili), la N. va començar a rondinar. «No us embaleu; ja us ho heu pensat bé?» anava repetint de camí cap a la Delegació, mentre nosaltres discutíem els detalls del text. Ja gairebé érem a la porta, però ella no es donava per acomiadada. «No hauríeu de fer res sense coordinar-vos amb Barcelona» ens va dir tota seriosa, aferrada a la bici. Mare meva. Encara no ha entès que no hi ha ningú amb qui ens puguem coordinar.

Avui no hem sabut res de la Francesca, la qual cosa és d'agrair perquè l'únic que fa és posar-nos bastons a les rodes. Al migdia hem anat al Parlament a reunir-nos amb el N. V. i el Mads, el seu assessor. Quan vam parlar ahir per telèfon em va dir que tenia interès a conèixer els detalls de la situació. Encara que ens tenim confiança, aquest matí he pensat que si la J. m'hi acompanyava tot plegat tindria un aire menys penós que si m'hi presentava jo tota sola. S'han quedat estupefactes quan els hem explicat que a Puigdemont i companyia els poden caure trenta anys de presó. Hem quedat que intentaran fer alguna acció per empènyer el govern danès a exigir que les eleccions del 21D siguin justes.

El pobre N. m'ha dit, mig disculpant-se, que la proposta que li vaig fer divendres de presentar una moció perquè el Parlament votés el reconeixement de Catalunya no tirarà endavant. «Ens quedaríem sols», ha dit. És clar! Hem perdut tota credibilitat. Ahir el Puigdemont no va demanar l'asil polític. Pràcticament tots els consellers que l'havien acompanyat a Brussel·les van tornar per presentar-se davant l'Audiència Nacional. I Politico ahir el descrivia com un pallasso. L'article era vomitiu, però s'ho han buscat. Si dius que te'n vas a l'exili, fes-ho bé i queda-t'hi. I demana asil polític! Aquest vaivé erràtic del govern és demencial. Declaren la independència però no la publiquen al DOGC; un dia s'exilien i l'endemà tornen a treure el cap a Barcelona. Al món ja hi ha prou problemes com per haver d'estar pendents de les excentricitats dels catalans.

Aquesta tarda he anat a la ràdio pública Radio24syv. He procurat explicar-me tan bé com he pogut, però tinc la sensació que ens han perdut el respecte. La periodista «especialista en el tema» que havien convidat parlava de Puigdemont com si fos un Einzelgänger. Em mirava per sobre l'espatlla i tant ella com el presentador (que m'interrompia cada dos per tres) insistien que amb un 43% no n'hi ha prou per declarar la independència. Jo he contraatacat amb els arguments habituals (la violència, col·legis electorals tancats, saqueig de vots) i he dit i repetit que tenim majoria absoluta independentista al parlament. M'he deixat el més important: que l'atac a les institucions catalanes és un atac contra un parlament i un govern escollits democràticament per sufragi universal. Però si no demostrem que estem disposats a defensar-les nosaltres mateixos, qui ho farà?